Les propostes d’inscripció a la Llista de Patrimoni Mundial han d’estar fonamentades en el possible Valor Universal Excepcional (VUE) del bé en qüestió.
La UNESCO defineix el Valor Universal Excepcional com una importància cultural i/o natural tan extraordinària que transcendeix les fronteres nacionals i pren importància per les generacions presents i futures a nivell mundial.
El VUE que justifica la candidatura de la Seu d’Ègara a Patrimoni Mundial de la UNESCO es manifesta a través de les següents consideracions:
L’equip redactor considera que la present proposta de candidatura acompleix els criteris següents:
El conjunt monumental de la Seu episcopal d’Ègara i la seva decoració pictòrica són una peça clau en el context de transferència cultural que es va produir entre l’Occident i Orient mediterrani entre els segles V-VIII.
En aquesta època, la costa mediterrània d’Hispània conjugava la presència hispanoromana, amb els visigots i el bizantins, molt ben establerts al sud de la península Ibèrica i Balears des de l’any 552.
La Seu d’Ègara és, en conseqüència, un monument clau per entendre la transferència de cultures que va tenir lloc sobretot al segle VI: la població de cultura hispanoromana, el poble visigot, i l’Imperi Bizantí.
Innovacions arquitectòniques com el realçament de la cúpula de Sant Miquel (que ens remet directament a models de l’arquitectura bizantina), juntament amb els préstecs artístics que les pintures presenten amb l’Orient bizantí i el nord d’Africa (mosaic de la rotonda de Sant Jordi de Salònica; pintures del monestir d’Apol·lo de El-Bawit), permeten definir el conjunt d’Ègara com un testimoni únic i excepcional de la cultura d’intercanvi que va tenir lloc a la península ibèrica en aquest període.
L’arquitectura de la Seu episcopal d’Ègara i les seves pintures són, per tant, les restes més palpables d’aquesta herència de contactes que es van produir al segle VI entre una banda i l’altra de la mediterrània. Un exemple singular d’una cultura particular, la cultura cristiana del segle VI, de la que només han sobreviscut una sèrie de Bíblies produïdes a Orient (Constantinoble, Síria, Palestina), així com alguns conjunts decoratius d’Egipte (Capella d’Apol·lo d’El Bawit, necròpolis de Al-Baqawat).
La Seu episcopal d’Ègara i la seva decoració pictòrica són un testimoni únic de la trobada de dos tradicions culturals: la hispanovisigoda i la bizantina.
Donat els vincles que presenten amb els repertoris bizantins, les pintures de la Seu episcopal d’Ègara són un document fonamental per conèixer les manifestacions artístiques de la cultura cristiana del segle VI. Una peça clau per al coneixement de les manifestacions artístiques de la mateixa època a l’Imperi bizantí.
Malgrat l'evident influència de l’art de la civilització bizantina en alguns elements de l’arquitectura i la decoració pictòrica de la Seu d’Ègara, no podem oblidar que el conjunt episcopal va ser realitzat en època de dominació visigoda a la península ibèrica.
Tot i que coneixem notables exemples de l’arquitectura d’època visigoda (San Pedro de la Nave, San Juan de Baños, Santa María de Quintanilla de las Viñas), és important subratllar que no es conserva pintura mural d’aquest moment encabida en un complex episcopal monumental, de manera que la Seu d’Ègara també constitueix una manifestació única i excepcional de l’art del poble hispano-visigot.
Terrassa és l'únic conjunt episcopal conservat al món que preserva pintura mural entre les seus episcopals europees antigues occidentals (València, Barcelona, Mèrida, Aosta, Grenoble, Ginebra, Porec). És també un exemple extraordinari dels repertoris iconogràfics cristians que circulaven pel Mediterrani entre els segles VI-VIII.
En el camp de l'arquitectura, la universalitat de la Seu d'Ègara es fonamenta en el paper que exerceix el conjunt com a receptor dels models de l'arquitectura bizantina. En aquest sentit, el complex construït a partir de la designació episcopal al voltant de l'any 450 pot ser considerat com un dels primers indicis de l'arribada a la península ibèrica de solucions arquitectòniques aplicades a la part oriental de l'Imperi. Així, el sobrealçament dels cimacis, les cobertes en cúpula i l'ús de la planta centralitzada de Sant Miquel ens remeten al model dels martirya bizantins.
Finalment, el retaule mural de Sant Pere configura, per si mateix, un unicum en la història de l'art cristià occidental d'aquest període, que el fa especialment singular i excepcional. Sens dubte, el seu valor més intrínsec és a la pròpia natura constructiva i la seva funcionalitat com retaule mural de l'absis de l'església parroquial. Es tracta d'una solució constructiva original i inèdita a manera de "façana-pantalla", sense cap obra comparable a nivell cronològic i funcional, ni a Occident ni a l'Orient medieval.