A partir del segle V aC, es constata la presència definitiva i continuada d’un poblat a la zona de Sant Pere. El geògraf alexandrí Claudi Ptolomeu (90-168), en la seva obra Geografia, i basant-se en fonts antigues, parla del poblat d’Ègosa, que podria correspondre a aquest poblat ibèric.
Els testimonis arqueològics d’època ibèrica localitzats corresponen a les restes d’una casa, diversos fogars, una fossa fundacional de casa, un bon nombre de sitges d’emmagatzematge i material ceràmic d’importació, que va des dels vasos àtics grecs de figures vermelles (segles V-IV aC) fins a la romanització.
A partir del segle II aC s’inicia la romanització d’aquest territori i l’espai va assolir la municipalitat amb l'emperador Flavi Vespasià (69-79), sota el nom de Municipium Flavium d'Ègara.
D’aquest període romà, a la zona de Sant Pere, es conserven restes epigràfiques de caràcter honorífic i funerari, així com d’elements decoratius, paviments, sitges, pous, dipòsits i altres estructures de caràcter industrial, i també les restes d’una domus (o casa romana), que posteriorment va passar a formar part de la residència del bisbe durant el període episcopal.
