Al voltant de l'any 450, el bisbe Nundinari de Barcelona segregà la seva diòcesi en dues; el litoral continuà sent de Barcelona, mentre que a l’interior fundà la nova diòcesi d'Ègara. Ell mateix nomenà Ireneu com a primer bisbe de la recent nascuda diòcesi.
La designació de la Seu episcopal va comportar la construcció d’un gran complex arquitectònic, amb la catedral de Santa Maria i el baptisteri als peus, l’edifici funerari de Sant Miquel i la parròquia de Sant Pere.
L’antiga basílica de Santa Maria va esdevenir una catedral de tres naus i amb un gran baptisteri situat als peus de la nau central. Al nord de la catedral i comunicat per una porta es troba l'església funerària de Sant Miquel. Finalment, en la tercera terrassa, al nord, es va construir el temple parroquial, l'actual església de Sant Pere. Pel costat oest, tancant el conjunt, s'aixecava un doble corredor funerari que comunicava el baptisteri i l’església parroquial, de manera que totes les edificacions quedaven connectades al voltant d’un pati central, en el que hi havia un pou i una zona destinada a cementiri.
La catedral de Santa Maria era el lloc de culte destinat bàsicament als clergues. Es tracta d’un clar exemple del model constructiu de basílica cristiana de mitjans del segle V. L’ arquitectura i la configuració dels seus espais segueixen el mateix esquema que altres basíliques del mateix període com ara San Vitale de Ravenna (Itàlia), la basílica Eufrasiana de Porec (Croàcia) i Santa Sabina de Roma.
Santa Maria era una construcció de planta basilical de tres naus separades per columnes, amb una capçalera tripartida a l’est i un baptisteri a l’oest. Quan el projecte catedralici encara no havia finalitzat, la capçalera tripartida original de la catedral es va transformar en una capçalera amb un sol absis, de planta quadrada a l’exterior i semicircular a l’interior. Els darrers estudis situen aquest absis -l’actual- al segle VI.
El baptisteri era un espai independent i tancat que estava als peus de la nau central de la catedral i que es comunicava a través d’una sèrie de portes amb la residència del bisbe, amb el corredor funerari i amb les naus laterals de la catedral. La piscina baptismal, de planta octogonal amb dos nivells, estava situada al centre de l’estança.
Sant Miquel és l’edifici més singular del conjunt, tant per la seva arquitectura, de clara influència oriental, com per la seva funcionalitat funerària. Es tracta d’una capella cementirial destinada a l’enterrament i la litúrgia dels difunts. L'església estava dedicada en origen a Sant Vicenç màrtir.
A nivell arquitectònic, l’església presenta una planta centrada, quadrada a l’exterior i amb creu grega inscrita a l’interior. Al centre de l’edifici, vuit columnes amb sengles capitells reaprofitats d’edificacions anteriors sostenen una cúpula il·luminada per quatre finestres. A l’est presenta un absis sobreelevat, de planta semicircular ultra-passada a l’interior i heptagonal a l’exterior. L'edifici tenia un corredor que circumdava els costats nord, sud i oest, amb una porta al centre de cadascun dels costats que es correspondrien amb les del cos central.
L’absis de l’edifici, que conserva la decoració pictòrica del segle VI, es fonamenta sobre una cripta trilobulada amb altar al lòbul central, amb tres finestres d’esqueixada simple i també pavimentada amb opus signinum. S’accedeix a la cripta des de l’angle nord-est de l’interior de l’edificació, a través d’unes escales i un llarg corredor que sobrepassa l’accés a la cripta.
L’edifici presenta una clara influència oriental que es fa palesa en la presència de la cúpula sostinguda per trompes, un recurs que permet passar de la planta quadrada de l’espai central de l’edifici a la planta circular de la cúpula. La presència de trompes, juntament amb el sobrealçament dels arcs per sobre del cimaci, és un recurs constructiu molt freqüent a l’arquitectura bizantina.
A la part nord del conjunt va construir-se una església amb funcions parroquials. D’aquesta construcció original només en resta en peus l’absis de planta trilobulada, que, com l’absis de la catedral de Santa Maria, va ser reaprofitat com a capçalera de la construcció romànica del segle XII. Per tant, l'edifici de Sant Pere correspon a la darrera execució de la configuració del complex episcopal egarenc, a principis del segle VI. Es tractava d’un edifici de tres naus, amb doble transsepte sobresortint i una capçalera de planta trilobada.
L'absis, elevat respecte els transseptes i les naus, conserva un lòbul central on s’observa l'arrebossat blanc de la paret i un sòcol pictòric vermellós amb motllura en el punt d'intersecció amb el paviment, molt similar al que podem veure a la catedral i a la cripta de Sant Miquel.
En una etapa posterior (segle VII-VIII), el presbiteri es va pavimentar de nou amb un mosaic i, al lòbul central, s’hi va construir el retaule mural de Sant Pere.
Es tracta d’una de les obres més excepcionals que conservem al món, sobretot per la seva concepció com a retaule exempt del mur absidal, totalment inusual en el període medieval.
