La creació del bisbat d'Ègara (fundat cap al 450) va marcar l’inici de l'època de major esplendor d'un recinte on s’hi desenvolupà un conjunt episcopal d’una excepcional importància artística per a l’Europa cristiana occidental. Un dels monuments millor conservats de la Hispania visigoda.
Exterior de l’església de Sant Miquel
Poblat Ibèric
Vil·la romana
La primera basílica cristiana (segles IV-V)
La Seu d’Ègara (segles V-VIII)
Segle XII
Finals del segle XIX
La Seu d’Ègara després de la intervenció de Puig i Cadafalch
La Seu d’Ègara avui
La pervivència d’elements artístics, arquitectònics i arqueològics d’aquest període (s.VI-VIII), que es manifesta en l’arquitectura de la catedral de Santa Maria, l’edifici de Sant Miquel i la parròquia de Sant Pere, així com en la decoració pictòrica dels tres absis, fa únic aquest conjunt dins del patrimoni europeu.
La Seu d'Ègara és un monument clau per entendre la transferència de cultures que va tenir lloc entre els segles V-VI: la població de cultura hispanorromana, el poble visigot i l'Imperi Bizantí. Un exemple excepcional, en tant que mostra la fusió d'elements arquitectònics i pictòrics bizantins amb altres llatins en el període de dominació visigoda. Una evidència de la transferència entre cultures que pot aclarir o complementar el coneixement sobre l'art i la cultura d'un època de transició entre el món romà i el medieval.
Degut a la seva excepcionalitat dins del patrimoni cultural europeu, en aquests moments està en marxa la candidatura de la Seu d'Ègara per obtenir la distinció de Patrimoni de la Humanitat, que atorga la UNESCO, a partir de la convicció, basada en sòlids arguments científics, de la seva singularitat universal.
